Un dia, estant amb un amic buscant idees noves, explicant-li el projecte va canviar de tema i, amb veu plorosa, em relata totes aquestes promeses perdudes que mai van ser escrites.
Com dir-li que no les retindria si no en la seva memòria, si mai van ser apuntades en un paper?
Vaig tornar a casa i vaig pensar amb el certamen, les paraules... si les porta el vent ...
Llavors vaig recordar.Recordava aquells eterns viatges amb la família en cotxe.Recordava escoltar, potser sense un bon so, en el cassette incorporat,
aquelles paraules, moltes vegades copiades, cantades per Lluís Llach o Raimon.
I vaig buscarVaig buscar fins a trobar de nou aquelles sensacions.Vaig buscar aquelles paraules que em van ensenyar al col·legi de petita.Aquelles paraules que em queden del poema de Miquel Martí i Pol.
Aquestes paraules que em van despertar de la innocència.
Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario